Latest Entries »

dilluns, 12 de març de 2012

Curiositats de la Guerra Freda








Ja que estam estudiant el tema a classe, m'ha parescut addient ensenyar-vos un bloc que us pot agradar tan com m'agrada a mi; es tracta d'un bloc dedicat a curiositats i anècdotes de la història. Algunes no passen de ser això precisament, anècdotes sense gaire importància i que es poden arrecar un somriure com les llegeixes. Però altres, com és el cas que ara us volia ensenyar, ens poden ensenyar a aprendre i comprendre millor el període tractat.

Si clicau AQUI DAMUNT vos apareixerà aquest bloc tan interessant

divendres, 10 de febrer de 2012

Notícies sobre Auschwitz

Encetam aquesta secció, amb una notícia de fa pocs dies ens va fer retrocedir a aquell horror. La història ens fa reflexionar sobre les conseqüències de les actuacions de certes persones o grups que engeguem bojament un projecte pervers. Esperam que no es repeteixi, per això, entre altres cosses, comptam amb la història.

Vinyeta sobre la Guerra Freda

Aqui vos deix una vinyeta que il.lustra bé el que va passar durant tot el període de la Guerra Freda i que us servirà per explicar els conflictes posteriors

10 anys de l'atemptat de les Torres Bessones

dimarts, 27 de desembre de 2011

Emmeline Pankhurst




Emmeline Pankhurst ( Manchester , 1858 - Londres , 1928 ) va ser una de les fundadores del moviment sufragista britànic .El seu nom, més que qualsevol altre, està associat amb la lluita pel dret a vot per les dones en el període immediatament anterior a la Primera Guerra Mundial .


Després d'acabar els estudis, el 1878, Emmeline va tornar a Manchester on va conèixer l'advocat, Richard Pankhurst, un liberal compromès amb la causa de la justícia social i, també, un ardent partidari de la concessió del dret de sufragi a les dones. El Sr Pankhurst havia estat, en 1869, el responsable de la presentació d'una esmena a l'Acta de llicència municipal, d'aquest mateix any, en la que va postular la concessió del sufragi en les eleccions municipals a les dones vídues o solteres que fossin " cap família ". També, entre 1868 i 1870, havia format part del Comitè per als Drets de Propietat de les Dones Casades, i va ser el principal de l'elaboració del projecte de Llei que es va presentar al Parlament, el 1870, per concedir a les dones casades la facultat d'administrar les seves propietats per si mateixes.


En 1889, Emmeline va formar la Lliga de Dones, per agrupar en una plataforma unitària a les integrants de l'incipient moviment feminista. Simultàniament, a causa de la seva militància laborista, va conèixer les duríssimes condicions de treball que patien tant els homes com, de manera molt especial, les dones a les Illes Britàniques, el que el va portar a promoure l'adopció de lleis de protecció als treballadors.
El 1898, va morir Richard Pankhurst, però això no va influir en la resolució de la seva esposa per a continuar la lluita que havien emprès junts. Emmeline va seguir el seu participant en la política però, a poc a poc, es va anar sentint gradualment desil · lusionada per l'escassa activitat de les organitzacions polítiques de dones existents. Per això, el 1903, va fundar la Unió Social i Política de les dones (WSPU). Des del principi, Emmeline Pankhurst va intentar que la nova organització busqués la incorporació de les dones de la classe obrera a la lluita pel vot. El moviment sufragista va començar a cobrar una nova força fins llavors mai vista i, llavors, els mitjans de comunicació van iniciar un boicot cap a les notícies del moviment de les dones pel vot. Per això, el 1905, la WSPU decidir usar mètodes diferents per obtenir la publicitat necessària per a la seva campanya d'obtenció del vot.






Després de la Primera Guerra Mundial, el sufragisme reiniciar les seves activitats per a la consecució del dret al vot, però des d'una posició de força molt diferent. La concessió del vot femení als Estats Units, el 1920, va ser un important esperó per a les sufragistes britàniques que van redoblar els seus esforços, si bé utilitzant les vies de la pressió política. En aquest temps les dones van aconseguir el dret a ser elegides. I és que llavors, les coses havien canviat molt i tant entre els conservadors, com entre els laboristes i entre els liberals, creixia imparable l'opinió favorable a la concessió del vot a les dones. Durant aquests anys Emmeline va viatjar per USA, on va viure diversos anys, i per Canadà. Quan va tornar a Gran Bretanya, el 1925, es va unir al Partit Conservador i va ser proposada com a candidata adoptada conservadora pel districte del West End de Londres.


Finalment, el 1928, el Parlament Britànic va aprovar la Llei de Representació del Poble (Representation of the People Act) per la qual es va aprovar la concessió del dret de vot a les dones. Pocs mesos després, Emmeline Pankhurst va morir a Londres, als 70 anys d'edat, havent aconseguit veure fet realitat el somni pel qual havia combatut durant tota la seva vida.

dijous, 14 d’abril de 2011

Avenços informatius sobre el 23 Febrer de 1981

dimarts, 15 de febrer de 2011

El violinista d'Auschwitz

El llibre "El violí d'Auschwitz" esta basat en la història del violinista Jacques Stroumsa el qual va sobreviure al camp de concentració gràcies a la música. Mònica Terribas l'entrevista amb motiu del 60è aniversari de la fi de la II Guerra Mundial, data en què els líders mundials, reunits a Moscou, han volgut recordar-ho.
Per visionar el vídeo de la seva entravista, clicau AQUI i després contestau a les preguntes:

Després responeu les preguntes següents:
1. Quina és la professió de Jacques Stroumsa? Quants anys té?
2. Com se diu el llibre que ha escrit?
3. Quin és el dedeure sagrat que diu que té?
4. Quina edat tenia quan va morir la seva dona?
5. Quins familiars va perdre de la seva família?
6. Amb quina edat va entrar al camp d’ Auschtwitz?
7. Que li van aconsellar si volia sobreviure en el camp?
8. En quines circunstàncies tocava el concertino d’Auschtwitz?
9. Com va conèixer a M.Àngels Anglada?
10. Què li va passar a l’orquesta de les dones?

El violí d'Auschwitz

PROPOSTA DE LECTURA "EL VIOLÍ D'AUSCHWITZ". Clicau AQUI per contesta unes preguntes respecte del llibre



JACQUES STROUMSA EL VIOLINISTA D’AUSCHWITZ

Clicau AQUI i contestau a les següents preguntes:

1. Quan va néixer?
2. Que li van aconsellar només arribar al camp de concentració?
3. Quin ofici tenia?
4. On va treballar Jacques Stroumsa al camp de concentració?
5. Com rebien als jueus procedents d’Holanda i França al camp d’extermini de Sobibor segons explica Toivi Blatt?
6. Què era la marxa de la mort?
7. Després de ser alliberat va arribar a França, què és el que va fer allí?
8. Quan va morir?
9. Com explicava l’horror que havia hagut de passar?
10. Després de superar l’holocaust a l’individu només li queden ganes de sobreviure només per una cosa, quina és aquesta cosa?

Dossier l'Holocaust

Treball sobre els camps de concentració.

Clicau AQUI i realitzau les tasques que allà se us indiquen.

Dossier L'Holocaust - El camp de concentració d'Auschwitz (Polònia)

Auschwitz. Nom alemany amb què és coneguda la ciutat polonesa d'Oswiecin al sud-est de Katowice, on, el 1940, els nazis crearen quatre camps de concentració. Els presoners (de primer presoners polonesos i russos, però des del 1941 sobretot jueus) podien ésser destinats a les cambres de gas de Birkenau, a treballar a la IG Farbenindustrie AG i a la Krupp, o a servir de material per a experiències mèdiques. Hom coneix amb detall la instal·lació i el funcionament d'Auschwitz a través de la descripció que en féu un dels seus caps, Rudolf Hess. Hi moriren assassinades unes 2.500.000 persones i de fam i de malalties unes 500.000 persones


El vídeo és una visita al camp de concentració a l’actualitat.
1. Què posa a la porta d’entrada?
2. Quan va ser creat?
3. Qui els rebia?
4. Per què no va ser destruït del tot?
5. Quantes persones hi van morir?
6. Què passava als 70% de presoners que arribaven al camp?
7. Com sabem com funcionava el camp?

Dossier: L'Holocaust - El Ghetto de Cracòvia



Preguntes sobre el vídeo:

1.Què és un ghetto?
2.Quan comença a funcionar el ghetto de Varsovia?
3.Quanta gent podia arribar a viure-hi?
4.Quins eren els problemes més grans dels ghettos?
5.De què treballaven la gent del ghetto?
6.Què havien de portar al braç?
7.Quantes calories tenien assignades els habitants dels ghetto?
8.Per què construeixen un pont de fusta?
9.Quan comença el reallotjament?
10.Què fan els alemanys al final amb el ghetto?

Dossier: L'Holocaust - El Ghetto de Cràcòvia



Preguntes sobre el vídeo:

1.Què és un ghetto?
2.Quan comença a funcionar el ghetto de Varsovia?
3.Quanta gent podia arribar a viure-hi?
4.Quins eren els problemes més grans dels ghettos?
5.De què treballaven la gent del ghetto?
6.Què havien de portar al braç?
7.Quantes calories tenien assignades els habitants dels ghetto?
8.Per què construeixen un pont de fusta?
9.Quan comença el reallotjament?
10.Què fan els alemanys al final amb el ghetto?

Dossier: L'Holocaust - El Ghetto de Cracòvia

divendres, 11 de febrer de 2011

Dossier L'Holocaust - Vídeo sobre Auschwitz, símbol de l'horror

Vídeo Perestroika

Vídeo Mur de Berlín s'escampa pel Món

La revolta de Maig de 1968

dimarts, 8 de febrer de 2011

La Batalla d'Anglaterra


La Batalla d'Anglaterra (anglès: Battle of Britain; alemany: Luftschlacht um England) és el nom atorgat a l'esforç estratègic que la Força Aèria Alemanya (Luftwaffe) van llançar durant l'estiu i la tardor de 1940 per obtenir la superioritat aèria sobre la Royal Air Force (RAF) britànica, especialment sobre el Comandament de Caces. El nom prové d'un discurs pronunciat a la Cambra dels Comuns pel Primer Ministre Winston Churchill, durant el qual digué "La Batalla de França s'ha acabat. Crec que la Batalla d'Anglaterra està a punt de començar..."

La Batalla d'Anglaterra va ser la primera gran campanya que va ser combatuda enterament per forces aèries. Va ser la campanya de bombardeig major i més sostinguda realitzada fins a la data. El fracàs de l'Alemanya Nazi en assolir els seus objectius (destruir les defenses aèries de Gran Bretanya o forçar al Regne Unit a abandonar la guerra forçant un armistici o la rendició) és considerat tant la seva primera gran derrota com un punt d'inflexió crucial en la guerra. Si la campanya aèria hagués tingut èxit, hagués estat continuada per l'assalt amfibi i aerotransportat sobre el Regne Unit previst a l'operació Lleó Marí. A mida que la batalla progressava, les operacions es van estendre a nivell estratègic; la destrucció sistemàtica dels centres de producció aeronàutica i la infrastructura terrestre. Eventualment, tant la Luftwaffe com la RAF van atacar zones de marcada significació política mitjançant tàctiques de bombardeig de terror.


Ni el Führer alemany Adolf Hitler ni el seu Alt Comandament militar (Oberkommando der Wehrmacht, o OKW) creien possible portar a terme un assalt amfibi a les illes britàniques fins que la RAF hagués estat neutralitzada. Alguns historiadors, com Derek Robinson, han afirmat que la invasió no hauria pogut tenir èxit: la immensa superioritat de la Royal Navy sobre la Kriegsmarine hagués convertit Lleó Marí en un desastre, i la Luftwaffe hauria sigut incapaç d'evitar la intervenció decisiva dels creuers i dels destructors britànics, tot i gaudir de la superioritat aèria.

Els historiadors britànics situen la batalla entre el 10 de juliol i el 31 d'octubre de 1940, que representa el període de bombardeig diurn més intens. Els historiadors alemanys, en canvi, situen l'inici de la batalla a mitjans d'agost de 1940 i l'acaben al maig de 1941, amb la retirada de les unitats de bombarders en preparació a l'operació Barbarroja, la campanya contra la Unió Soviètica iniciada el 22 de juny de 1941.



La Batalla d'Anglaterra es pot dividir en 4 fases:

1.10 de juliol – 11 d'agost: Kanalkampf, les batalles del Canal
2.12 d'agost – 23 d'agost: Adlerangriff, l'àliga ataca: els primers assalts contra els aeròdroms de la costa
3.24 d'agost – 6 de setembre: la Luftwaffe ataca els camps d'aviació anglesos. La fase més crítica de la batalla
4.7 de setembre en endavant: els atacs diürns es dirigeixen contra les ciutats angleses.


La Batalla d'Anglaterra va ser la primera derrota de les tropes de Hitler, amb la superioritat aèria vista com a clau per a la victòria.
La Batalla d'Anglaterra també senyalà un canvi significatiu en l'opinió pública nord-americana. Durant la batalla, molta gent acceptava la visió promoguda per l'ambaixador americà a Londres, Joseph Kennedy, que creia que el Regne Unit no aconseguiria sobreviure. Però Roosevelt volia una segona opinió, i envià a "Wild Bill" Donovan en una ràpida visita a Gran Bretanya, qui va quedar convençut que els britànics sobreviurien i que se'ls havia d'ajudar en tot allò que calgués.
La victòria britànica a la Batalla d'Anglaterra no va ser sinó pagant un preu molt elevat. El total de pèrdues civils britàniques entre juliol i desembre de 1940 va ser de 23.002 morts i 32.138 ferits. En un únic atac, tingut lloc el 19 de desembre de 1940, gairebé van morir 3.000 persones.

El brillant lideratge de Dowding i Park, que provà amb èxit les seves teories de la defensa aèria, els va crear molts enemics entre l'alt comandament de la RAF i, en un episodi mesquí, ambdós van ser rellevats dels seus càrrecs immediatament després de la batalla.

El final de la batalla va permetre als britànics reconstruir la seva força militar i establir-se com una base aliada. La Gran Bretanya serviria posteriorment com la base de d'on es llançà l'Alliberament de l'Europa occidental.

Winston Churchill va resumir l'efecte de la batalla i la contribució del Comandament de Caces amb les paraules Mai en el camp dels conflictes humans tants han degut tant a tant pocs. Els pilots que van participar a la Batalla han passat a ser coneguts com "Els Pocs" des de llavors. El Dia de la Batalla d'Anglaterra es commemora al Regne Unit el 15 de setembre, mentre que als països de la Commonwealth és el tercer diumenge de setembre.

La història de la Batalla d'Anglaterra va ser la base de la pel·lícula de 1969 Battle of Britain, en la que participaren diversos respectats anglesos com a figures clau de la batalla, incloent Sir Laurence Olivier com Hugh Dowding i Trevor Howard com Keith Park. També hi apareixien Michael Caine, Christopher Plummer i Robert Shaw com a comandants d'aeròdrom. Veterans de la batalla van participar com a consellers tècnics, incloent Douglas Bader, James Lacey, Adolf Galland i el propi Dowding.


El dia D


El terme dia D (traducció de l' anglès D-Day) l'utilitzen genèricament els militars per indicar el dia en què s'ha d'iniciar un atac o una operació de combat. Històricament, s'utilitza el terme dia D per referir-se al 6 juny de 1944 , dia en què va començar a executar-la denominada Operació Overlord . Aquesta operació consistia a dur a terme el desembarcament de Normandia , encara que va començar de matinada, amb el llançament de membres de les divisions aerotransportades nord-americanes 101 ª i 82 ª i de la 6 ª divisió aerotransportada britànica, que van tractar de neutralitzar part de la barrera defensiva alemanya per facilitar el desembarcament. Aquest dia, en què les tropes aliades es van endinsar a la costa francesa, va marcar l'inici de l'alliberament de la Europa occidental ocupada per l' Alemanya nazi durant la Segona Guerra Mundial .



Els termes Dia D i Hora H s'usen per assenyalar el dia i l'hora en què s'iniciarà un atac o operació, en circumstàncies en què el dia i l'hora encara no han estat determinats o és absolutament secret. El Dia D i l'Hora H són únics per a totes les unitats que participen en una operació determinada.

En ser combinats amb figures i signes més o menys, aquests termes indiquen un punt en el temps que precedeix o és posterior a una acció específica. Per tant H-3 significa 3 hores abans de l'hora H i D +3 significa 3 dies després del dia D. H +75 minuts significa l'hora H més 1 hora i 15 minuts.

La planificació d'operacions a gran escala s'elabora en detall molt abans que es defineixin dates específiques, de manera que les ordres són emeses per als diferents passos a realitzar en el dia D o l'hora H més o menys un determinat nombre de dies, hores o minuts. En el moment apropiat, s'emet una ordre subsecuente que estableix l'hora i dia reals.


El dia D de la invasió de Normandia pels aliats, estava definit originalment per al 5 de juny de 1944, però les males condicions climàtiques i marítimes, van fer que el General Dwight D. Eisenhower la ajornés fins al 6 de juny, a causa d'això aquesta última data es coneix popularment com el petit dia D.

dilluns, 7 de febrer de 2011

La Guerra del Golf


La primera guerra del Golf Pèrsic és l’enfrontament militar que va tenir lloc principalment a Kuwait i l’Iraq durant el gener i el febrer de 1991


Orígens del conflicte

La crisi que va originar el conflicte es va iniciar el 2 d’agost de 1990, quan l’Iraq, liderat pel president Saddam Hussein, va ocupar l’emirat de Kuwait. L’objectiu aparent era controlar les reserves petrolieres kuwaitianes. El 8 d’agost, Kuwait va ser annexat formalment a l’Iraq com una província més. Entre l’agost i el novembre de 1990, el Consell de Seguretat de les Nacions Unides va aprovar un seguit de resolucions que van culminar en la demanda expressa a l’Iraq perquè es retirés incondicionalment de Kuwait el 15 de gener de 1991. Una força multinacional sota els auspicis de l’ONU, formada per 500.000 soldats de terra, mar i aire -principalment dels Estats Units, l’Aràbia Saudita, la Gran Bretanya, Egipte, Síria i França (i que va disposar del suport indirecte d’altres estats)-, es va aplegar contra l’exèrcit iraquià, estimat aleshores en 540.000 soldats. La concentració de forces, anomenada "Operació Escut del Desert", va tenir inicialment com a fi protegir l’Aràbia Saudita d’un altre atac.


Atac de la coalició multinacional

Sota el comandament del general nord-americà H. Norman Schwarzkopf, la coalició multinacional va iniciar un intens bombardeig aeri d’objectius militars a l’Iraq i Kuwait 24 hores després de la fi del termini donat per l’ONU a l’Iraq perquè les seves tropes abandonessin Kuwait. L’operació es va conèixer amb el nom de "Tempesta del Desert". Després d’establir la superioritat aèria, les forces de la coalició van inutilitzar els centres de comandament i control iraquians, especialment de Bagdad i Bàssora, i van atacar de manera implacable la infanteria iraquiana, que estava atrinxerada al llarg de la frontera entre Kuwait i l’Aràbia Saudita, i també la Guàrdia Republicana, composta per 125.000 homes d’elit que es trobaven al sud-est de l’Iraq i al nord de Kuwait. Les baixes de la coalició van ser relativament escasses, no pas així entre les forces iraquianes. Alguns avions iraquians van ser abatuts; molts més van ser bombardejats als seus refugis o van fugir a l’Iran. L’Iraq va prendre represàlies i va llançar míssils Scud a l’Aràbia Saudita i a Israel, estats no bel·ligerants directament; els Estats Units, creient que l’opinió àrab es mobilitzaria contra la coalició, va contestar aquesta amenaça amb míssils antimíssils Patriot i atacs de comando contra les llançadores de Scud.

La rendició iraquiana


A mitjan febrer, amb baixes militars i civils com més anava més nombroses, l’Iraq va manifestar el desig de retirar-se de Kuwait. La coalició multinacional va rebutjar una sèrie d’ofertes condicionals iraquianes, en les quals va servir de mediadora la Unió Soviètica. Per la seva banda, les forces aliades van iniciar una ofensiva aire-terra coordinada, "Operació Sabre del Desert", que va obrir bretxa a la principal línia de defensa de l’Iraq a la frontera entre Kuwait i l’Aràbia Saudita i van avançar ràpidament a través del sud de l’Iraq per tal de flanquejar la principal força iraquiana i blocar el camí principal de retirada de la Guàrdia Republicana. El 27 de febrer, la ciutat de Kuwait havia estat alliberada i milers de soldats iraquians s’havien rendit, havien desertat o havien estat capturats o morts. Les baixes de les forces de coalició van ser escasses: el 28 de febrer, quan les operacions ofensives havien finalitzat, només 149 soldats havien mort i 513 havien estat ferits.

Els representants iraquians van acceptar els termes aliats per a una treva provisional el 3 de març i el cessament del foc permanent el 6 d’abril. L’Iraq va acceptar pagar indemnitzacions a Kuwait, revelar la localització i abast de les seves reserves d’armes químiques i biològiques, i eliminar les seves armes de destrucció massiva. No obstant això, més tard, els inspectors de l’ONU es van queixar que el govern de Bagdad frustrava els seus intents de control dels acords, per la qual cosa l’ONU va establir sancions econòmiques contra l’Iraq.



Per a més informació: http://guerradelgolfopersico.blogspot.com/2009_09_01_archive.html

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Gaudeix de la música

 
imagenes de amor