La primera guerra del Golf Pèrsic és l’enfrontament militar que va tenir lloc principalment a Kuwait i l’Iraq durant el gener i el febrer de 1991
Orígens del conflicte
La crisi que va originar el conflicte es va iniciar el 2 d’agost de 1990, quan l’Iraq, liderat pel president Saddam Hussein, va ocupar l’emirat de Kuwait. L’objectiu aparent era controlar les reserves petrolieres kuwaitianes. El 8 d’agost, Kuwait va ser annexat formalment a l’Iraq com una província més. Entre l’agost i el novembre de 1990, el Consell de Seguretat de les Nacions Unides va aprovar un seguit de resolucions que van culminar en la demanda expressa a l’Iraq perquè es retirés incondicionalment de Kuwait el 15 de gener de 1991. Una força multinacional sota els auspicis de l’ONU, formada per 500.000 soldats de terra, mar i aire -principalment dels Estats Units, l’Aràbia Saudita, la Gran Bretanya, Egipte, Síria i França (i que va disposar del suport indirecte d’altres estats)-, es va aplegar contra l’exèrcit iraquià, estimat aleshores en 540.000 soldats. La concentració de forces, anomenada "Operació Escut del Desert", va tenir inicialment com a fi protegir l’Aràbia Saudita d’un altre atac.
Atac de la coalició multinacional
Sota el comandament del general nord-americà H. Norman Schwarzkopf, la coalició multinacional va iniciar un intens bombardeig aeri d’objectius militars a l’Iraq i Kuwait 24 hores després de la fi del termini donat per l’ONU a l’Iraq perquè les seves tropes abandonessin Kuwait. L’operació es va conèixer amb el nom de "Tempesta del Desert". Després d’establir la superioritat aèria, les forces de la coalició van inutilitzar els centres de comandament i control iraquians, especialment de Bagdad i Bàssora, i van atacar de manera implacable la infanteria iraquiana, que estava atrinxerada al llarg de la frontera entre Kuwait i l’Aràbia Saudita, i també la Guàrdia Republicana, composta per 125.000 homes d’elit que es trobaven al sud-est de l’Iraq i al nord de Kuwait. Les baixes de la coalició van ser relativament escasses, no pas així entre les forces iraquianes. Alguns avions iraquians van ser abatuts; molts més van ser bombardejats als seus refugis o van fugir a l’Iran. L’Iraq va prendre represàlies i va llançar míssils Scud a l’Aràbia Saudita i a Israel, estats no bel·ligerants directament; els Estats Units, creient que l’opinió àrab es mobilitzaria contra la coalició, va contestar aquesta amenaça amb míssils antimíssils Patriot i atacs de comando contra les llançadores de Scud.
La rendició iraquiana
A mitjan febrer, amb baixes militars i civils com més anava més nombroses, l’Iraq va manifestar el desig de retirar-se de Kuwait. La coalició multinacional va rebutjar una sèrie d’ofertes condicionals iraquianes, en les quals va servir de mediadora la Unió Soviètica. Per la seva banda, les forces aliades van iniciar una ofensiva aire-terra coordinada, "Operació Sabre del Desert", que va obrir bretxa a la principal línia de defensa de l’Iraq a la frontera entre Kuwait i l’Aràbia Saudita i van avançar ràpidament a través del sud de l’Iraq per tal de flanquejar la principal força iraquiana i blocar el camí principal de retirada de la Guàrdia Republicana. El 27 de febrer, la ciutat de Kuwait havia estat alliberada i milers de soldats iraquians s’havien rendit, havien desertat o havien estat capturats o morts. Les baixes de les forces de coalició van ser escasses: el 28 de febrer, quan les operacions ofensives havien finalitzat, només 149 soldats havien mort i 513 havien estat ferits.
Els representants iraquians van acceptar els termes aliats per a una treva provisional el 3 de març i el cessament del foc permanent el 6 d’abril. L’Iraq va acceptar pagar indemnitzacions a Kuwait, revelar la localització i abast de les seves reserves d’armes químiques i biològiques, i eliminar les seves armes de destrucció massiva. No obstant això, més tard, els inspectors de l’ONU es van queixar que el govern de Bagdad frustrava els seus intents de control dels acords, per la qual cosa l’ONU va establir sancions econòmiques contra l’Iraq.
Orígens del conflicte
La crisi que va originar el conflicte es va iniciar el 2 d’agost de 1990, quan l’Iraq, liderat pel president Saddam Hussein, va ocupar l’emirat de Kuwait. L’objectiu aparent era controlar les reserves petrolieres kuwaitianes. El 8 d’agost, Kuwait va ser annexat formalment a l’Iraq com una província més. Entre l’agost i el novembre de 1990, el Consell de Seguretat de les Nacions Unides va aprovar un seguit de resolucions que van culminar en la demanda expressa a l’Iraq perquè es retirés incondicionalment de Kuwait el 15 de gener de 1991. Una força multinacional sota els auspicis de l’ONU, formada per 500.000 soldats de terra, mar i aire -principalment dels Estats Units, l’Aràbia Saudita, la Gran Bretanya, Egipte, Síria i França (i que va disposar del suport indirecte d’altres estats)-, es va aplegar contra l’exèrcit iraquià, estimat aleshores en 540.000 soldats. La concentració de forces, anomenada "Operació Escut del Desert", va tenir inicialment com a fi protegir l’Aràbia Saudita d’un altre atac.
Atac de la coalició multinacional
Sota el comandament del general nord-americà H. Norman Schwarzkopf, la coalició multinacional va iniciar un intens bombardeig aeri d’objectius militars a l’Iraq i Kuwait 24 hores després de la fi del termini donat per l’ONU a l’Iraq perquè les seves tropes abandonessin Kuwait. L’operació es va conèixer amb el nom de "Tempesta del Desert". Després d’establir la superioritat aèria, les forces de la coalició van inutilitzar els centres de comandament i control iraquians, especialment de Bagdad i Bàssora, i van atacar de manera implacable la infanteria iraquiana, que estava atrinxerada al llarg de la frontera entre Kuwait i l’Aràbia Saudita, i també la Guàrdia Republicana, composta per 125.000 homes d’elit que es trobaven al sud-est de l’Iraq i al nord de Kuwait. Les baixes de la coalició van ser relativament escasses, no pas així entre les forces iraquianes. Alguns avions iraquians van ser abatuts; molts més van ser bombardejats als seus refugis o van fugir a l’Iran. L’Iraq va prendre represàlies i va llançar míssils Scud a l’Aràbia Saudita i a Israel, estats no bel·ligerants directament; els Estats Units, creient que l’opinió àrab es mobilitzaria contra la coalició, va contestar aquesta amenaça amb míssils antimíssils Patriot i atacs de comando contra les llançadores de Scud.La rendició iraquiana
A mitjan febrer, amb baixes militars i civils com més anava més nombroses, l’Iraq va manifestar el desig de retirar-se de Kuwait. La coalició multinacional va rebutjar una sèrie d’ofertes condicionals iraquianes, en les quals va servir de mediadora la Unió Soviètica. Per la seva banda, les forces aliades van iniciar una ofensiva aire-terra coordinada, "Operació Sabre del Desert", que va obrir bretxa a la principal línia de defensa de l’Iraq a la frontera entre Kuwait i l’Aràbia Saudita i van avançar ràpidament a través del sud de l’Iraq per tal de flanquejar la principal força iraquiana i blocar el camí principal de retirada de la Guàrdia Republicana. El 27 de febrer, la ciutat de Kuwait havia estat alliberada i milers de soldats iraquians s’havien rendit, havien desertat o havien estat capturats o morts. Les baixes de les forces de coalició van ser escasses: el 28 de febrer, quan les operacions ofensives havien finalitzat, només 149 soldats havien mort i 513 havien estat ferits.
Els representants iraquians van acceptar els termes aliats per a una treva provisional el 3 de març i el cessament del foc permanent el 6 d’abril. L’Iraq va acceptar pagar indemnitzacions a Kuwait, revelar la localització i abast de les seves reserves d’armes químiques i biològiques, i eliminar les seves armes de destrucció massiva. No obstant això, més tard, els inspectors de l’ONU es van queixar que el govern de Bagdad frustrava els seus intents de control dels acords, per la qual cosa l’ONU va establir sancions econòmiques contra l’Iraq.
Per a més informació: http://guerradelgolfopersico.blogspot.com/2009_09_01_archive.html
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada