El llibre "El violí d'Auschwitz" esta basat en la història del violinista Jacques Stroumsa el qual va sobreviure al camp de concentració gràcies a la música. Mònica Terribas l'entrevista amb motiu del 60è aniversari de la fi de la II Guerra Mundial, data en què els líders mundials, reunits a Moscou, han volgut recordar-ho.
Per visionar el vídeo de la seva entravista, clicau AQUI i després contestau a les preguntes:
Després responeu les preguntes següents:
1. Quina és la professió de Jacques Stroumsa? Quants anys té?
2. Com se diu el llibre que ha escrit?
3. Quin és el dedeure sagrat que diu que té?
4. Quina edat tenia quan va morir la seva dona?
5. Quins familiars va perdre de la seva família?
6. Amb quina edat va entrar al camp d’ Auschtwitz?
7. Que li van aconsellar si volia sobreviure en el camp?
8. En quines circunstàncies tocava el concertino d’Auschtwitz?
9. Com va conèixer a M.Àngels Anglada?
10. Què li va passar a l’orquesta de les dones?
Latest Entries »
dimarts, 15 de febrer del 2011
El violí d'Auschwitz
PROPOSTA DE LECTURA "EL VIOLÍ D'AUSCHWITZ". Clicau AQUI per contesta unes preguntes respecte del llibre
JACQUES STROUMSA EL VIOLINISTA D’AUSCHWITZ
Clicau AQUI i contestau a les següents preguntes:
1. Quan va néixer?
2. Que li van aconsellar només arribar al camp de concentració?
3. Quin ofici tenia?
4. On va treballar Jacques Stroumsa al camp de concentració?
5. Com rebien als jueus procedents d’Holanda i França al camp d’extermini de Sobibor segons explica Toivi Blatt?
6. Què era la marxa de la mort?
7. Després de ser alliberat va arribar a França, què és el que va fer allí?
8. Quan va morir?
9. Com explicava l’horror que havia hagut de passar?
10. Després de superar l’holocaust a l’individu només li queden ganes de sobreviure només per una cosa, quina és aquesta cosa?
Dossier l'Holocaust
Treball sobre els camps de concentració.
Clicau AQUI i realitzau les tasques que allà se us indiquen.
Clicau AQUI i realitzau les tasques que allà se us indiquen.
Dossier L'Holocaust - El camp de concentració d'Auschwitz (Polònia)
Auschwitz. Nom alemany amb què és coneguda la ciutat polonesa d'Oswiecin al sud-est de Katowice, on, el 1940, els nazis crearen quatre camps de concentració. Els presoners (de primer presoners polonesos i russos, però des del 1941 sobretot jueus) podien ésser destinats a les cambres de gas de Birkenau, a treballar a la IG Farbenindustrie AG i a la Krupp, o a servir de material per a experiències mèdiques. Hom coneix amb detall la instal·lació i el funcionament d'Auschwitz a través de la descripció que en féu un dels seus caps, Rudolf Hess. Hi moriren assassinades unes 2.500.000 persones i de fam i de malalties unes 500.000 persones
El vídeo és una visita al camp de concentració a l’actualitat.
1. Què posa a la porta d’entrada?
2. Quan va ser creat?
3. Qui els rebia?
4. Per què no va ser destruït del tot?
5. Quantes persones hi van morir?
6. Què passava als 70% de presoners que arribaven al camp?
7. Com sabem com funcionava el camp?
El vídeo és una visita al camp de concentració a l’actualitat.
1. Què posa a la porta d’entrada?
2. Quan va ser creat?
3. Qui els rebia?
4. Per què no va ser destruït del tot?
5. Quantes persones hi van morir?
6. Què passava als 70% de presoners que arribaven al camp?
7. Com sabem com funcionava el camp?
Dossier: L'Holocaust - El Ghetto de Cracòvia
Preguntes sobre el vídeo:
1.Què és un ghetto?
2.Quan comença a funcionar el ghetto de Varsovia?
3.Quanta gent podia arribar a viure-hi?
4.Quins eren els problemes més grans dels ghettos?
5.De què treballaven la gent del ghetto?
6.Què havien de portar al braç?
7.Quantes calories tenien assignades els habitants dels ghetto?
8.Per què construeixen un pont de fusta?
9.Quan comença el reallotjament?
10.Què fan els alemanys al final amb el ghetto?
Dossier: L'Holocaust - El Ghetto de Cràcòvia
Preguntes sobre el vídeo:
1.Què és un ghetto?
2.Quan comença a funcionar el ghetto de Varsovia?
3.Quanta gent podia arribar a viure-hi?
4.Quins eren els problemes més grans dels ghettos?
5.De què treballaven la gent del ghetto?
6.Què havien de portar al braç?
7.Quantes calories tenien assignades els habitants dels ghetto?
8.Per què construeixen un pont de fusta?
9.Quan comença el reallotjament?
10.Què fan els alemanys al final amb el ghetto?
divendres, 11 de febrer del 2011
dimarts, 8 de febrer del 2011
La Batalla d'Anglaterra
La Batalla d'Anglaterra (anglès: Battle of Britain; alemany: Luftschlacht um England) és el nom atorgat a l'esforç estratègic que la Força Aèria Alemanya (Luftwaffe) van llançar durant l'estiu i la tardor de 1940 per obtenir la superioritat aèria sobre la Royal Air Force (RAF) britànica, especialment sobre el Comandament de Caces. El nom prové d'un discurs pronunciat a la Cambra dels Comuns pel Primer Ministre Winston Churchill, durant el qual digué "La Batalla de França s'ha acabat. Crec que la Batalla d'Anglaterra està a punt de començar..."
La Batalla d'Anglaterra va ser la primera gran campanya que va ser combatuda enterament per forces aèries. Va ser la campanya de bombardeig major i més sostinguda realitzada fins a la data. El fracàs de l'Alemanya Nazi en assolir els seus objectius (destruir les defenses aèries de Gran Bretanya o forçar al Regne Unit a abandonar la guerra forçant un armistici o la rendició) és considerat tant la seva primera gran derrota com un punt d'inflexió crucial en la guerra. Si la campanya aèria hagués tingut èxit, hagués estat continuada per l'assalt amfibi i aerotransportat sobre el Regne Unit previst a l'operació Lleó Marí. A mida que la batalla progressava, les operacions es van estendre a nivell estratègic; la destrucció sistemàtica dels centres de producció aeronàutica i la infrastructura terrestre. Eventualment, tant la Luftwaffe com la RAF van atacar zones de marcada significació política mitjançant tàctiques de bombardeig de terror.
Ni el Führer alemany Adolf Hitler ni el seu Alt Comandament militar (Oberkommando der Wehrmacht, o OKW) creien possible portar a terme un assalt amfibi a les illes britàniques fins que la RAF hagués estat neutralitzada. Alguns historiadors, com Derek Robinson, han afirmat que la invasió no hauria pogut tenir èxit: la immensa superioritat de la Royal Navy sobre la Kriegsmarine hagués convertit Lleó Marí en un desastre, i la Luftwaffe hauria sigut incapaç d'evitar la intervenció decisiva dels creuers i dels destructors britànics, tot i gaudir de la superioritat aèria.
Els historiadors britànics situen la batalla entre el 10 de juliol i el 31 d'octubre de 1940, que representa el període de bombardeig diurn més intens. Els historiadors alemanys, en canvi, situen l'inici de la batalla a mitjans d'agost de 1940 i l'acaben al maig de 1941, amb la retirada de les unitats de bombarders en preparació a l'operació Barbarroja, la campanya contra la Unió Soviètica iniciada el 22 de juny de 1941.
La Batalla d'Anglaterra va ser la primera gran campanya que va ser combatuda enterament per forces aèries. Va ser la campanya de bombardeig major i més sostinguda realitzada fins a la data. El fracàs de l'Alemanya Nazi en assolir els seus objectius (destruir les defenses aèries de Gran Bretanya o forçar al Regne Unit a abandonar la guerra forçant un armistici o la rendició) és considerat tant la seva primera gran derrota com un punt d'inflexió crucial en la guerra. Si la campanya aèria hagués tingut èxit, hagués estat continuada per l'assalt amfibi i aerotransportat sobre el Regne Unit previst a l'operació Lleó Marí. A mida que la batalla progressava, les operacions es van estendre a nivell estratègic; la destrucció sistemàtica dels centres de producció aeronàutica i la infrastructura terrestre. Eventualment, tant la Luftwaffe com la RAF van atacar zones de marcada significació política mitjançant tàctiques de bombardeig de terror.
Ni el Führer alemany Adolf Hitler ni el seu Alt Comandament militar (Oberkommando der Wehrmacht, o OKW) creien possible portar a terme un assalt amfibi a les illes britàniques fins que la RAF hagués estat neutralitzada. Alguns historiadors, com Derek Robinson, han afirmat que la invasió no hauria pogut tenir èxit: la immensa superioritat de la Royal Navy sobre la Kriegsmarine hagués convertit Lleó Marí en un desastre, i la Luftwaffe hauria sigut incapaç d'evitar la intervenció decisiva dels creuers i dels destructors britànics, tot i gaudir de la superioritat aèria.
Els historiadors britànics situen la batalla entre el 10 de juliol i el 31 d'octubre de 1940, que representa el període de bombardeig diurn més intens. Els historiadors alemanys, en canvi, situen l'inici de la batalla a mitjans d'agost de 1940 i l'acaben al maig de 1941, amb la retirada de les unitats de bombarders en preparació a l'operació Barbarroja, la campanya contra la Unió Soviètica iniciada el 22 de juny de 1941.
La Batalla d'Anglaterra es pot dividir en 4 fases:
1.10 de juliol – 11 d'agost: Kanalkampf, les batalles del Canal
2.12 d'agost – 23 d'agost: Adlerangriff, l'àliga ataca: els primers assalts contra els aeròdroms de la costa
3.24 d'agost – 6 de setembre: la Luftwaffe ataca els camps d'aviació anglesos. La fase més crítica de la batalla
4.7 de setembre en endavant: els atacs diürns es dirigeixen contra les ciutats angleses.
La Batalla d'Anglaterra va ser la primera derrota de les tropes de Hitler, amb la superioritat aèria vista com a clau per a la victòria.
La Batalla d'Anglaterra també senyalà un canvi significatiu en l'opinió pública nord-americana. Durant la batalla, molta gent acceptava la visió promoguda per l'ambaixador americà a Londres, Joseph Kennedy, que creia que el Regne Unit no aconseguiria sobreviure. Però Roosevelt volia una segona opinió, i envià a "Wild Bill" Donovan en una ràpida visita a Gran Bretanya, qui va quedar convençut que els britànics sobreviurien i que se'ls havia d'ajudar en tot allò que calgués.
La victòria britànica a la Batalla d'Anglaterra no va ser sinó pagant un preu molt elevat. El total de pèrdues civils britàniques entre juliol i desembre de 1940 va ser de 23.002 morts i 32.138 ferits. En un únic atac, tingut lloc el 19 de desembre de 1940, gairebé van morir 3.000 persones.
El brillant lideratge de Dowding i Park, que provà amb èxit les seves teories de la defensa aèria, els va crear molts enemics entre l'alt comandament de la RAF i, en un episodi mesquí, ambdós van ser rellevats dels seus càrrecs immediatament després de la batalla.
El final de la batalla va permetre als britànics reconstruir la seva força militar i establir-se com una base aliada. La Gran Bretanya serviria posteriorment com la base de d'on es llançà l'Alliberament de l'Europa occidental.
Winston Churchill va resumir l'efecte de la batalla i la contribució del Comandament de Caces amb les paraules Mai en el camp dels conflictes humans tants han degut tant a tant pocs. Els pilots que van participar a la Batalla han passat a ser coneguts com "Els Pocs" des de llavors. El Dia de la Batalla d'Anglaterra es commemora al Regne Unit el 15 de setembre, mentre que als països de la Commonwealth és el tercer diumenge de setembre.
La història de la Batalla d'Anglaterra va ser la base de la pel·lícula de 1969 Battle of Britain, en la que participaren diversos respectats anglesos com a figures clau de la batalla, incloent Sir Laurence Olivier com Hugh Dowding i Trevor Howard com Keith Park. També hi apareixien Michael Caine, Christopher Plummer i Robert Shaw com a comandants d'aeròdrom. Veterans de la batalla van participar com a consellers tècnics, incloent Douglas Bader, James Lacey, Adolf Galland i el propi Dowding.
El dia D
El terme dia D (traducció de l' anglès D-Day) l'utilitzen genèricament els militars per indicar el dia en què s'ha d'iniciar un atac o una operació de combat. Històricament, s'utilitza el terme dia D per referir-se al 6 juny de 1944 , dia en què va començar a executar-la denominada Operació Overlord . Aquesta operació consistia a dur a terme el desembarcament de Normandia , encara que va començar de matinada, amb el llançament de membres de les divisions aerotransportades nord-americanes 101 ª i 82 ª i de la 6 ª divisió aerotransportada britànica, que van tractar de neutralitzar part de la barrera defensiva alemanya per facilitar el desembarcament. Aquest dia, en què les tropes aliades es van endinsar a la costa francesa, va marcar l'inici de l'alliberament de la Europa occidental ocupada per l' Alemanya nazi durant la Segona Guerra Mundial .
Els termes Dia D i Hora H s'usen per assenyalar el dia i l'hora en què s'iniciarà un atac o operació, en circumstàncies en què el dia i l'hora encara no han estat determinats o és absolutament secret. El Dia D i l'Hora H són únics per a totes les unitats que participen en una operació determinada.
En ser combinats amb figures i signes més o menys, aquests termes indiquen un punt en el temps que precedeix o és posterior a una acció específica. Per tant H-3 significa 3 hores abans de l'hora H i D +3 significa 3 dies després del dia D. H +75 minuts significa l'hora H més 1 hora i 15 minuts.
La planificació d'operacions a gran escala s'elabora en detall molt abans que es defineixin dates específiques, de manera que les ordres són emeses per als diferents passos a realitzar en el dia D o l'hora H més o menys un determinat nombre de dies, hores o minuts. En el moment apropiat, s'emet una ordre subsecuente que estableix l'hora i dia reals.
El dia D de la invasió de Normandia pels aliats, estava definit originalment per al 5 de juny de 1944, però les males condicions climàtiques i marítimes, van fer que el General Dwight D. Eisenhower la ajornés fins al 6 de juny, a causa d'això aquesta última data es coneix popularment com el petit dia D.
Els termes Dia D i Hora H s'usen per assenyalar el dia i l'hora en què s'iniciarà un atac o operació, en circumstàncies en què el dia i l'hora encara no han estat determinats o és absolutament secret. El Dia D i l'Hora H són únics per a totes les unitats que participen en una operació determinada.
En ser combinats amb figures i signes més o menys, aquests termes indiquen un punt en el temps que precedeix o és posterior a una acció específica. Per tant H-3 significa 3 hores abans de l'hora H i D +3 significa 3 dies després del dia D. H +75 minuts significa l'hora H més 1 hora i 15 minuts.
La planificació d'operacions a gran escala s'elabora en detall molt abans que es defineixin dates específiques, de manera que les ordres són emeses per als diferents passos a realitzar en el dia D o l'hora H més o menys un determinat nombre de dies, hores o minuts. En el moment apropiat, s'emet una ordre subsecuente que estableix l'hora i dia reals.
El dia D de la invasió de Normandia pels aliats, estava definit originalment per al 5 de juny de 1944, però les males condicions climàtiques i marítimes, van fer que el General Dwight D. Eisenhower la ajornés fins al 6 de juny, a causa d'això aquesta última data es coneix popularment com el petit dia D.
dilluns, 7 de febrer del 2011
La Guerra del Golf
La primera guerra del Golf Pèrsic és l’enfrontament militar que va tenir lloc principalment a Kuwait i l’Iraq durant el gener i el febrer de 1991
Orígens del conflicte
La crisi que va originar el conflicte es va iniciar el 2 d’agost de 1990, quan l’Iraq, liderat pel president Saddam Hussein, va ocupar l’emirat de Kuwait. L’objectiu aparent era controlar les reserves petrolieres kuwaitianes. El 8 d’agost, Kuwait va ser annexat formalment a l’Iraq com una província més. Entre l’agost i el novembre de 1990, el Consell de Seguretat de les Nacions Unides va aprovar un seguit de resolucions que van culminar en la demanda expressa a l’Iraq perquè es retirés incondicionalment de Kuwait el 15 de gener de 1991. Una força multinacional sota els auspicis de l’ONU, formada per 500.000 soldats de terra, mar i aire -principalment dels Estats Units, l’Aràbia Saudita, la Gran Bretanya, Egipte, Síria i França (i que va disposar del suport indirecte d’altres estats)-, es va aplegar contra l’exèrcit iraquià, estimat aleshores en 540.000 soldats. La concentració de forces, anomenada "Operació Escut del Desert", va tenir inicialment com a fi protegir l’Aràbia Saudita d’un altre atac.
Atac de la coalició multinacional
Sota el comandament del general nord-americà H. Norman Schwarzkopf, la coalició multinacional va iniciar un intens bombardeig aeri d’objectius militars a l’Iraq i Kuwait 24 hores després de la fi del termini donat per l’ONU a l’Iraq perquè les seves tropes abandonessin Kuwait. L’operació es va conèixer amb el nom de "Tempesta del Desert". Després d’establir la superioritat aèria, les forces de la coalició van inutilitzar els centres de comandament i control iraquians, especialment de Bagdad i Bàssora, i van atacar de manera implacable la infanteria iraquiana, que estava atrinxerada al llarg de la frontera entre Kuwait i l’Aràbia Saudita, i també la Guàrdia Republicana, composta per 125.000 homes d’elit que es trobaven al sud-est de l’Iraq i al nord de Kuwait. Les baixes de la coalició van ser relativament escasses, no pas així entre les forces iraquianes. Alguns avions iraquians van ser abatuts; molts més van ser bombardejats als seus refugis o van fugir a l’Iran. L’Iraq va prendre represàlies i va llançar míssils Scud a l’Aràbia Saudita i a Israel, estats no bel·ligerants directament; els Estats Units, creient que l’opinió àrab es mobilitzaria contra la coalició, va contestar aquesta amenaça amb míssils antimíssils Patriot i atacs de comando contra les llançadores de Scud.
La rendició iraquiana
A mitjan febrer, amb baixes militars i civils com més anava més nombroses, l’Iraq va manifestar el desig de retirar-se de Kuwait. La coalició multinacional va rebutjar una sèrie d’ofertes condicionals iraquianes, en les quals va servir de mediadora la Unió Soviètica. Per la seva banda, les forces aliades van iniciar una ofensiva aire-terra coordinada, "Operació Sabre del Desert", que va obrir bretxa a la principal línia de defensa de l’Iraq a la frontera entre Kuwait i l’Aràbia Saudita i van avançar ràpidament a través del sud de l’Iraq per tal de flanquejar la principal força iraquiana i blocar el camí principal de retirada de la Guàrdia Republicana. El 27 de febrer, la ciutat de Kuwait havia estat alliberada i milers de soldats iraquians s’havien rendit, havien desertat o havien estat capturats o morts. Les baixes de les forces de coalició van ser escasses: el 28 de febrer, quan les operacions ofensives havien finalitzat, només 149 soldats havien mort i 513 havien estat ferits.
Els representants iraquians van acceptar els termes aliats per a una treva provisional el 3 de març i el cessament del foc permanent el 6 d’abril. L’Iraq va acceptar pagar indemnitzacions a Kuwait, revelar la localització i abast de les seves reserves d’armes químiques i biològiques, i eliminar les seves armes de destrucció massiva. No obstant això, més tard, els inspectors de l’ONU es van queixar que el govern de Bagdad frustrava els seus intents de control dels acords, per la qual cosa l’ONU va establir sancions econòmiques contra l’Iraq.
Orígens del conflicte
La crisi que va originar el conflicte es va iniciar el 2 d’agost de 1990, quan l’Iraq, liderat pel president Saddam Hussein, va ocupar l’emirat de Kuwait. L’objectiu aparent era controlar les reserves petrolieres kuwaitianes. El 8 d’agost, Kuwait va ser annexat formalment a l’Iraq com una província més. Entre l’agost i el novembre de 1990, el Consell de Seguretat de les Nacions Unides va aprovar un seguit de resolucions que van culminar en la demanda expressa a l’Iraq perquè es retirés incondicionalment de Kuwait el 15 de gener de 1991. Una força multinacional sota els auspicis de l’ONU, formada per 500.000 soldats de terra, mar i aire -principalment dels Estats Units, l’Aràbia Saudita, la Gran Bretanya, Egipte, Síria i França (i que va disposar del suport indirecte d’altres estats)-, es va aplegar contra l’exèrcit iraquià, estimat aleshores en 540.000 soldats. La concentració de forces, anomenada "Operació Escut del Desert", va tenir inicialment com a fi protegir l’Aràbia Saudita d’un altre atac.
Atac de la coalició multinacional
Sota el comandament del general nord-americà H. Norman Schwarzkopf, la coalició multinacional va iniciar un intens bombardeig aeri d’objectius militars a l’Iraq i Kuwait 24 hores després de la fi del termini donat per l’ONU a l’Iraq perquè les seves tropes abandonessin Kuwait. L’operació es va conèixer amb el nom de "Tempesta del Desert". Després d’establir la superioritat aèria, les forces de la coalició van inutilitzar els centres de comandament i control iraquians, especialment de Bagdad i Bàssora, i van atacar de manera implacable la infanteria iraquiana, que estava atrinxerada al llarg de la frontera entre Kuwait i l’Aràbia Saudita, i també la Guàrdia Republicana, composta per 125.000 homes d’elit que es trobaven al sud-est de l’Iraq i al nord de Kuwait. Les baixes de la coalició van ser relativament escasses, no pas així entre les forces iraquianes. Alguns avions iraquians van ser abatuts; molts més van ser bombardejats als seus refugis o van fugir a l’Iran. L’Iraq va prendre represàlies i va llançar míssils Scud a l’Aràbia Saudita i a Israel, estats no bel·ligerants directament; els Estats Units, creient que l’opinió àrab es mobilitzaria contra la coalició, va contestar aquesta amenaça amb míssils antimíssils Patriot i atacs de comando contra les llançadores de Scud.La rendició iraquiana
A mitjan febrer, amb baixes militars i civils com més anava més nombroses, l’Iraq va manifestar el desig de retirar-se de Kuwait. La coalició multinacional va rebutjar una sèrie d’ofertes condicionals iraquianes, en les quals va servir de mediadora la Unió Soviètica. Per la seva banda, les forces aliades van iniciar una ofensiva aire-terra coordinada, "Operació Sabre del Desert", que va obrir bretxa a la principal línia de defensa de l’Iraq a la frontera entre Kuwait i l’Aràbia Saudita i van avançar ràpidament a través del sud de l’Iraq per tal de flanquejar la principal força iraquiana i blocar el camí principal de retirada de la Guàrdia Republicana. El 27 de febrer, la ciutat de Kuwait havia estat alliberada i milers de soldats iraquians s’havien rendit, havien desertat o havien estat capturats o morts. Les baixes de les forces de coalició van ser escasses: el 28 de febrer, quan les operacions ofensives havien finalitzat, només 149 soldats havien mort i 513 havien estat ferits.
Els representants iraquians van acceptar els termes aliats per a una treva provisional el 3 de març i el cessament del foc permanent el 6 d’abril. L’Iraq va acceptar pagar indemnitzacions a Kuwait, revelar la localització i abast de les seves reserves d’armes químiques i biològiques, i eliminar les seves armes de destrucció massiva. No obstant això, més tard, els inspectors de l’ONU es van queixar que el govern de Bagdad frustrava els seus intents de control dels acords, per la qual cosa l’ONU va establir sancions econòmiques contra l’Iraq.
Per a més informació: http://guerradelgolfopersico.blogspot.com/2009_09_01_archive.html
dissabte, 5 de febrer del 2011
Dossier L'Holocaust - L'Amic Retrobat
"L'arribada de Hitler al poder el 1933 posa punt final a l'amistat de dos companys d'escola. Un d'ells és jueu, l'altre és membre d'una de les famílies més aristocràtiques de Suàbia. Al llarg d'un any ho havien compartit tot, però arriba un moment en què les seves diferències esdevenen insalvables. El jueu deixarà Alemanya per anar-se'n a Amèrica i oblidar allà el seu país nadiu i el seu gran amic. Trenta anys després, sense esperar-s'ho, el retrobarà novament."
Aquesta novel·la és una joia. Es va convertir en un autèntic best-seller quan va ser publicada per primer cop el 1966, i perquè encara avui continua tenint tant d'èxit.
Hans Schwarz, jueu, ens conta en primera persona la seua relació amb Konradin von Hohenfels,aristòcrata alemany, qui serà el seu amic inseparable durant gairebé un any, quan el moviment nazi els separarà (per sempre?) forçosament.
Aquesta novel·la és una petita obra mestra. Fred Uhlman ens conta en unes poques planes (no arriben a 90) el naixement i la fi de l'amistat d'uns joves, amb les dades imprescindibles perquè a la narració no li sobre però tampoc no li manque absolutament res.
Golda Meir
Golda Meir (Meyerson) (en hebreu : גולדה מאיר), nascuda Golda Mabovitch ( Kíev , Ucraïna , 3 maig de 1898 - Jerusalem , 8 des de 1978 ), va ser una política , diplomàtica , estadista i quarta Primer Ministre d'Israel .
Va ser una de les primeres caps de govern del món-només precedida per Sirimavo Bandaranaike de Sri Lanka i Indira Gandhi de la Índia -, i la primera de l'Orient Mitjà , seguida només per la primera ministra Tansu Çiller de Turquia .
Golda va ser la setena dels vuit fills dels Mabovitch, una família jueva tradicionalista-encara que no religiosa - i de condició molt humil, radicada a Kíev, actual capital d'Ucraïna i aleshores part de l' Imperi Rus. La seva infantesa va saber de penúries i sofriment: cinc dels seus germans grans van morir de petits a causa de la pobresa i les malalties, la seva família va viure en carn pròpia els pogroms antisemites que van assolar als jueus europeus a principis del segle XX , en tant el seu pare Moshé, un modest fuster, va haver d'emigrar als Estats Units a la recerca de vida, deixant enrere a la petita Golda de 5 anys, amb la seva mare autoritària, ia les seves germanes: la petita Tsipke, i la seva germana gran, Shein.
Va ser una de les primeres caps de govern del món-només precedida per Sirimavo Bandaranaike de Sri Lanka i Indira Gandhi de la Índia -, i la primera de l'Orient Mitjà , seguida només per la primera ministra Tansu Çiller de Turquia .
Golda va ser la setena dels vuit fills dels Mabovitch, una família jueva tradicionalista-encara que no religiosa - i de condició molt humil, radicada a Kíev, actual capital d'Ucraïna i aleshores part de l' Imperi Rus. La seva infantesa va saber de penúries i sofriment: cinc dels seus germans grans van morir de petits a causa de la pobresa i les malalties, la seva família va viure en carn pròpia els pogroms antisemites que van assolar als jueus europeus a principis del segle XX , en tant el seu pare Moshé, un modest fuster, va haver d'emigrar als Estats Units a la recerca de vida, deixant enrere a la petita Golda de 5 anys, amb la seva mare autoritària, ia les seves germanes: la petita Tsipke, i la seva germana gran, Shein.
Golda admirava a aquesta última, que s'havia afiliat a cercles sionistes socialistes clandestins, castigats durament per les autoritats del Tsar .
Amb el pare lluny i sumides en la misèria, les quatre dones es van marxar a Pinsk -avui Bielorússia - a la recerca de millor sort. La fam era de vegades tal, que les poques engrunes arribaven a alimentar només a Tsipke. Golda Meir diria anys més tard: «Sempre sentia massa fred per fora, i massa buit per dins».Quan a tot això es va sumar el perill que les activitats prohibides de Shein amenacessin a la integritat de la família, va decidir la mare, en 1906 , reunir-se amb el pare, i la família va emigrar a Milwaukee , Wisconsin .
La jove Golda, per primera vegada sense necessitats bàsiques que la aclaparada, va poder abocar de ple al que li va apassionar des de sempre: la docència, i l'activitat sionista. Dins d'aquest últim marc, es va afiliar al partit polític socialista «Po'alei Sió» (de l' hebreu , 'obrers sionistes'); assistir a trobades amb dirigents sionistes prominents, com David Ben-Gurion i Isaac Ben-Tsvi ; organitzar una manifestació a Milwaukee, com a acte de repudi als pogroms antisemites de l'època a Ucraïna, en la qual va ser principal oradora, i va ser triada representant de la seva ciutat davant el Congrés Jueu Nord-americana. Als 19 anys, en 1917 , va aconseguir convèncer finalment al seu promès Meir Meyerson de fer aliyá i emigrar a Palestina , el que va aplanar el camí al seu casament. La immigració dels dos es va concretar finalment en 1921 , amb la seva germana Shein i la seva família (els seus pares els van seguir els passos, en 1926 ).
El gran canvi en la vida de Golda Meyerson, arribaria durant 1928 , quan li va ser ofert ocupar el càrrec de directora de la branca femenina de la Histadrut. Al aceptar el puesto, que supondría numerosos viajes, Golda reconocía también la irreversibilidad de la ruptura conyugal. En acceptar el lloc, que suposaria nombrosos viatges, Golda reconeixia també la irreversibilitat de la ruptura conjugal. Es va traslladar amb els seus fills a un petit apartament a Tel Aviv , en què la mare va dormir per molt de temps al sofà de la sala d'estar, mentre el pare venia de visita els caps de setmana. Golda y Morris nunca se divorciaron formalmente; él moriría en 1951 . Golda i Morris mai es van divorciar formalment, ell moriria en 1951 .
Acabada la Segona Guerra Mundial es va aguditzar la tensió entre el moviment sionista, que exigia la independència, i les autoritats britàniques, a les que la situació a Palestina se'ls anava de les mans. Intentant dominar la situació, els anglesos van portar a terme el dissabte 29 juny de 1946 , una vasta operació de violacions de domicili i arrestos, que va incloure a bona part de la cúpula jueva (coneguda com el « dissabte Negre »). Davant el sobtat buit de poder, Golda Meyerson es va convertir, entre galls i mitjanit, en cap del departament d'Estat del comitè central de l' Agència Jueva , la Sojnut, o el que és el mateix: a la mà dreta de David Ben-Gurion -que es va lliurar de la presó per trobar a Europa-, i virtual canceller de l '«Estat en camí», en lloc de Moshé Sharet, pres en els calabossos anglesos. Tot i després de l'alliberament d'aquest últim, Meyerson conservaria el lloc d'influència que va guanyar en aquesta conjuntura.
Del seu període de govern es recorden els tristament famosos atacs terroristes palestins de l'any 1972 : el segrest de l'avió Sabena ( 9 maig ), cèlebre perquè en el seu alliberament van participar dos joves militars, futurs Primers Ministres d'Israel, Ehud Barak i Benjamin Netanyahu ; la massacre de l' Exèrcit Roig Japonès a l'aeroport internacional ( 30 maig ), amb un saldo de 25 víctimes, i més que tots, el assassinat de 11 atletes israelians en els Jocs Olímpics de Munic ( setembre 5 ). Golda Meir va ordenar als Serveis d'Intel ligència israelians atrapar a tots els involucrats en la «Massacre de Munic», en un operatiu que es va anomenar «Còlera Divina» , i que ha estat portat a la gran pantalla de la mà de Steven Spielberg a la pel.lícula Munich.Golda Meir no va ser profeta a la seva terra. El món jueu i la comunitat internacional la recorden com una dirigent carismàtica i singular, una llevadora jueva visceral, capaç de sintetitzar la més complexa de les situacions en una frase senzilla i proverbial, amb accent a yidis . A Israel, en canvi, molts la recorden-especialment la esquerra - com una dona tossuda i obstinada, la incapacitat de veure la realitat i la seva actitud intransigent envers els àrabs, va esdevenir indefectiblement a la traumàtica Guerra de Yom Kippur.
Vídeo sobre la Guerra de Corea
El següent documental fa un repàs exhaustiu sobre aquest conflicte de la Guerra Freda:
El Tractat de Versalles - El per què dels nazis
Aqui teniu una dramatització de la sèrie "El jove Indiana Jones" que mostra fidelment la humiliació realitzada per França envers Alemanya al finalitzar la Gran Guerra i que fou la llavor de l'odi que va portar a la Segona Guerra Mundial i l'auge nazi.
dimecres, 2 de febrer del 2011
Curt metratge "La Guerra"
Aqui teniu un curtmetratge dirigit per Jorge Dorado i Luís Berdejo sobre els efectes de qualsevol guerra sobre la població civil:
La Guerra. from JORGE DORADO on Vimeo.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
