"Les Muntanyes de la Lluna"

Any de producció: 1990
País: EUA
Direcció: Bob Rafelson
Intèrprets: Patrick Bergin , Iain Glen , Richard E. Grant, Fiona Shaw , John Savident , James Villiers.

Argument: William Harrison (novel.la)
Guió: William Harrison , Bob Rafelson
Música: Michael Small
Fotografia: Roger Deakins
Distribueix en DVD: Sony
Durada: 130 min.
Públic apropiat: Joves
Gènere: Aventures

Tot l'atractiu del continent africà està contingut en aquesta pel.lícula grandiosa, que ofereix un marc inigualable pels seus paradisíacs paisatges. "Les muntanyes de la lluna" descriu les extraordinàries aventures de l'explorador britànic Richard Burton . El 1850, una època en què l'Àfrica era un territori misteriós i inexplorat, i habitat per tribus del tot desconegudes per l'home blanc, aquest mític explorador va dirigir diverses expedicions, no exemptes de molts perills, per endinsar-se en les salvatges terres a la recerca de les fonts del riu Nil Burton va deixar escrites unes memòries en les quals es basa aquesta pel lícula.
Patrick Bergin porta a terme una gran interpretació, que, al costat de la fantàstica fotografia de Roger Deakins , constitueix el millor èxit de la pel.lícula.

Pere de Son Gall

La dècada dels anys 20 va marcar un abans i un després en el món de l'aeronàutica. La conquesta del cel es va convertir en una carrera a contrarellotge. Als dirigibles de principis de segle, van seguir els planadors fins que els germans Wright van aconseguir la gesta. El seu mèrit i el de molts altres va obtenir el seu reconeixement. Però la febre de l'aviació va deixar rere seu inaudits invents que mai van arribar a veure la llum, noms anònims per a la història d'aquells gairebé autodidactes, amants de l'enginyeria, que no van aconseguir descobrir al món la seva genialitat. Pere Sastre Obrador, més conegut com Pere de Son Gall, va morir el 1965 veient amb un altre nom i en altres mans la culminació de la seva recerca. L'empresa, a la qual tant obstinació i hores va dedicar al llarg de la seva vida, seria batejat el 1920 amb el nom de autogiro per Juan de la Cierva. A Llucmajor, però, atribueixen la tècnica aèria de l'elevació vertical a Pere de Son Gall. Els rumors sobre si De la Cierva va plagiar els seus estudis continua sent una incògnita.

Pagès i inventor, va destacar per la seva perseverança en una empresa totalment singular, la construcció d'un cometagiroavió, i per la dedicació infatigable d'esforços morals i materials per dur a terme aquest invent".

Pere de Son Gall es va obstinar a dissenyar un aparell de maquinària mixta-aeroplà i helicòpter-que no requerís espai per a l'enlairament. Esbossar per això nombrosos prototips i realitzar infinitat de càlcul matemàtics i físics. Amb només recursos i peces artesanes va passar anys (1919-1920) donant forma al cometagiroavión a la finca de Son Gall. Els primers amb un motor arcaic, tubs de bicicleta i rodes. Afirmava que el seu invent resultaria molt útil en les estratègies de guerra però requeria més diners dels que disposava per construir-lo. Però el Govern no li va fer cas. El Ministeri de la Guerra va rebutjar el seu projecte legant que "no tenia aplicació pràctica" i es va emparar en la Reial Ordre del 19 de novembre de1897, per la qual no s'admetien propostes signades per autors sense carrera relacionada en la matèria, per tancar l' assumpte. Hi ha algunes coincidències que, amb els anys, es convertirien en rumors sobre el presumpte plagi de De la Cierva. Es diu que va patentar l'autogiro el 1920, en el moment en què Pere de Son Gall informar el Govern sobre el seu invent. Curiosament, en aquella època el pare de De la Cierva (Juan de la Cierva i Peñafiel) ocupava el càrrec de ministre de la Guerra, cartera a la qual el llucmajorer va remetre el projecte. De fet, De la Cierva va patentar el seu autogir abans que l'invent estigués acabat i fes a volar. Molts es pregunten per què va ser tan previngut. Després de fer-se amb la patent va construir diversos prototips sense èxit fins que el 17 gener 1923 ho va aconseguir. Amb el temps Pere de Son Gall seria objecte de burles al poble. La seva obsessió li va fer caure en la fallida i el va deixar un cúmul de deutes.

Moriria amb la seva frustració el 8 de desembre de 1965 a la casa del hospici assistit per les monges de la Caritat i per pocs amics.

El camps d'internament francesos dels refugiats de la Guerra Civil

Els Camps d'internament a França van ser llocs establerts per les autoritats franceses per allotjar els prop de 550.000 espanyols que van fugir de la repressió franquista cap a França , després de la Guerra Civil Espanyola .
La sort desfavorable per les armes republicanes va suposar un greu problema per a les autoritats franceses durant la Guerra Civil Espanyola. Encara que l'esquerra francesa veia l'assumpte dels refugiats espanyols amb simpatia, els conservadors es mostraven temorosos i contraris a l'entrada al país d'aquests refugiats. El Decret Llei del 12 novembre de 1938 del govern francès presidit per Daladier , esmentava als "estrangers indesitjables" i proposava l'expulsió de tots ells. Amb la caiguda de Catalunya en mans franquistes, fins a mig milió de persones es dirigeix a la frontera a la recerca de refugi. El primer "centre especial" per acollir a aquests refugiats va ser instal lat per decret el 21 gener de 1939 a Rieucros (Losera), prop de Mende .
El 5 febrer de 1939 , Daladier permet el pas de la massa de refugiats per la frontera que fins llavors estava oficialment tancada, separant als homes (identificats com a combatents) de les dones.
Molt poc després, aquests "estacionaments temporals" es van convertir en "reclusió administrativa" i en pocs mesos es creaven diversos camps d'internament.
El 25 de febrer, amb la finalitat d'obtenir la neutralitat espanyola, es va signar l' Acord Bérard-Jordana pel qual França reconeixia el govern franquista i intercanviava ambaixadors. En aquest moment, el nombre de refugiats espanyols a França s'estima en 440.000, que suposaven una despesa diària per a les arques franceses de 750.000 francs.
Principals camps d'internament
Camp de Gurs
El camp d'internament més important va ser el de Gurs , construït al costat de la ciutat del mateix nom , a la regió de Aquitània del departament dels Pirineus Atlàntics , 84 quilòmetres a l'est de la costa atlàntica i 34 quilòmetres al nord de la frontera espanyola.
Camp d'Argelès-sur-Mer
El Camp d'Argelès-sur-Mer albergar a uns 100.000 refugiats. Estava situat en una platja de la petita localitat de Argelès-sur-Mer , al departament de Pirineus Orientals ,a 35 km de la frontera de Portbou .
Camps de Saint-Cyprien i Barcarès
Davant l'allau de refugiats al Camp d'Argelers, es van construir dos molt pròxims: els de Saint-Cyprien i Barcarès , també en el departament de Pirineus Orientals .
Camp de Septfonds
A la localitat de Septfonds , al departament de Tarn i Garona ( Migdia-Pirineus ) es va instal.lar un camp d'internament, en el cementiri reposen les restes de 81 espanyols morts allà.
Camp de Rivesaltes
El Camp de Rivesaltes va ser instal lat en terrenys de Rivesaltes i Salses-le-Château com a centre d'instrucció militar, i va albergar des de 1939 a uns 15.000 espanyols.
Camp de Vernet d'Ariège
Entre les comunes de Le Vernet i Saverdun es va situar el Camp d'internament de Vernet d'Ariège , on van estar reclosos 15.000 refugiats i combatents espanyols. També va ser utilitzat pels nazis com antecamp per als jueus destinats a camps d'extermini .

Testimoni de Josep Mª Jornet, un supervivent que es va escapar del camp de concentració d'Argelès