El calendari republicà francès

Durant la Revolució francesa va entrar en vigor un nou calendari diferent al Gregorià ( que és el nostre).

El calendari republicà francès (o calendari revolucionari francès) va ser un calendari utilitzat durant la Revolució Francesa que fou instaurat per un decret de la Convenció Nacional amb el qual s'abolia l'«era vulgar» per als usos civils i es definia el 22 de setembre de 1792 com el primer dia de l'«era dels francesos». El disseny mirava d'adaptar el calendari al sistema decimal i eliminar-ne les referències de caire religiós.
El nou calendari va ésser vigent des del dia 24 d'octubre de 1793 fins a l'1 de gener de 1806.
El calendari va ser adoptat per la Convenció Nacional, controlada pels jacobins, el 24 d'octubre de 1793; es va fixar que el primer dia d'aquest nou calendari seria el 22 de setembre de 1792, que coincidia amb la proclamació de la República i amb l'equinoci de tardor. D'aquesta manera, el calendari començava uns 13 mesos abans de la data en què va ser oficialment adoptat.
Els mesos de l'any
Al calendari republicà, l'any sempre té 12 mesos de 30 dies cadascun.
Els mesos es divideixen en tres dècades de 10 dies cadascuna, per la qual cosa desapareixen les setmanes tradicionals de 7 dies. Els mesos no coincideixen amb els mesos del calendari Gregorià, perquè el calendari republicà comença sempre el compte dels mesos amb l'inici astronòmic de les estacions.

Els noms dels mesos adopten denominacions de fenòmens naturals i de l'agricultura:

Tardor: (terminació: -aire)
Veremari o Vendémiaire (del llatí vindemia "verema") a partir del 22, 23 o 24 de setembre.
Brumari o Brumaire (del francès brume "boira") a partir del 22, 23 o 24 d'octubre.
Frimari o Rufolari o Frimaire (del francès frimas "vent fred després de la nevada") a partir del 21, 22 o 23 de novembre.

Hivern: (terminació: -ôse)
Nivós o Nivôse (del llatí nivosus "nevat") a partir del 21, 22 o 23 de desembre.
Pluviós o Pluviôse (del llatí pluviosus "plujós") a partir del 20, 21 o 22 de gener.
Ventós o Ventôse (del llatí ventosus "ventós") a partir del 19, 20 o 21 de febrer.

Primavera: (terminació: -al)
Germinal o Germinal (del llatí germen "llavor") a partir del 20 o 21 de març.
Floreal o Floréal (del llatí flos "flor") a partir del 20 o 21 d'abril.
Pradal o Prairial (del francès prairie "prat") a partir del 20 o 21 de maig.

Estiu: (terminació: -dor)
Messidor o Messidor (del llatí messis "collita") a partir del 19 o 20 de juny.
Termidor o Thermidor (del grec thermos "calor") a partir del 19 o 20 de juliol.
Fructidor o Fructidor (del llatí fructus "fruita") a partir del 18 o 19 d'agost.

La majoria de noms dels mesos són neologismes derivats de paraules similars en francès, llatí o grec. Les terminacions dels noms s'apleguen segons l'estació, per tal d'adequar la sonoritat de la partícula final al caràcter de l'estació. Per exemple, segons Fabre d'Églantine, els noms dels mesos de la tardor tenien un so greu i una mesura mitjana; els mesos de l'hivern un so feixuc i una mesura llarga; els mesos de la primavera un so gai i una mesura breu; i els mesos de l'estiu un so sonor i una mesura llarga.
Els dies de la setmana
Cadascun dels deu dies de les dècades s'anomenen, senzillament, d'acord amb el seu cardinal. Així, són:
primidi, duodi, tridi, quartidi, quintidi, sextidi, septidi, octidi, nonidi, décadi.
Els dies de l'any
A diferència del Calendari Gregorià, on cada dia s'associa amb un sant o santa, el calendari republicà associa cada jorn amb una planta, un animal o una eina del camp.

L'Antic Règim

Aqui teniu una presentació interessant sobre el tema de l'Antic Règim que us pot ajudar a repassar.

Aurora Picornell

Aurora Picornell Femenias, (Palma 1912 - Porreres 1937). Política i sindicalista. Membre d'una coneguda familia comunista del Molinar, fou una de les principals dirigents del Partit Comunista d'Espanya -PCE- a Mallorca durant la II República (1931-1936). Entre 1930 i 1931, fou una destacada militant de la Lliga Laica de Mallorca. El 1931, organitzà, el sindicat de sastresses. El 1932, es traslladà a València i es casà amb l'agent de la Internacional Comunista Heribert Quiñones González. El 1934, passà a Menorca, on organitgzà, amb Quiñones, el Front Únic. Després dels fets d'Octubre de 1934, impulsà la reorganització del Socors Roig Internacional. Fou responsable del secretariat de la dona del comitè provincial de Balears del PCE, i publicà nombrosos articles sobre la dona treballadora a Nuestra Palabra. Entre 1934 i 1936, participà en nombrosos mitings i assolí una gran popularitat a l'Illa. El 19 de juliol de 1936, després de l'alçament militar contra la II República, es refugià a la Casa del Poble, de Palma, i poc després fou detenguda i conduïda a la presó provincial. Traslladada a la presó de dones, el 5 de gener de 1937 va esser afusellada al cementiri de Porreres, amb tres dones més, Catalina Flaquer, Antònia Pasqual Flaquer i Maria Pasqual Flaquer. El 1987, fou objecte d'un homenatge popular i l'Ajuntament de Palma li dedicà un carrer al Molinar. També foren assassinats el seu pare Gabriel Picornell Serra, (vg. Ignasi Picornell Bestard) els seus germans Gabriel i Ignasi i el seu marit Heribert Quiñones. Els seus germans Llibertat i Joan feren part de l'expedició malloraquina que s'embarcà cap a Barcelona per participar en l'Olimpiada Popular i s'exilaren després de la guerra.

Vint-i-set anys. Casada. Treballava de sastressa i pertanyia al Partit Comunista. Aurora ha esdevingut un personatge gairebé mític dins l'esquerra mallorquina, degut al seu voluntarisme romàntic posat al servei de la classe obrera i a la seva vinculació amb un altre personatge, certament brillant i enigmàtic, anomenat Heribert Quiñones. Pertany, Aurora, a una familia greument ferida per la repressió. El seu pare i dos germans foren assassinats per les carreteres de Mallorca. El seu espòs, Quiñones, morí a la postguerra, afusellat a Madrid, amb l'espinada destrossada per les torture, cloent, així, amb sang, una història plena d'aventura. Sembla que Aurora, la nit del devuit al denou de juliol del trenta-sis, va estar a la Casa del Poble. Ben entrada la nit, mentre es consumien les darreres esperances en el despatx del Governador Espina, va comparèixer al Govern Civil. Algú recorda la seva veu entre els ecos del passat. "Me'n torn a la Casa del Poble i ja veurem què passa". Trob altra volta el seu rastre a la presó provincial. Roman allí fins que s'habilita la presó de dones del carrer d'En Sales i hi és traslladada, juntament amb les altres preses. Serva bon ànim Aurora. Pren lliçons de francès d'una companya de presidi, Maria LLuïsa Marquès, fins que se n'assabenta el director del centre i li ho prohibeix. A les darreries de la seva vida, tot i que externament servava el seu mateix ànim dur i il·lusionat, un guspireig d'amargura tacava el seu esguard. La revolució. La revolució? Ai, la revolució ...! Bayo s'havia retirat el setembre de Porto Cristo i Mallorca era safreig de sang. Estava convençuda que la matarien. Deia sovint a la seva amiga, Maria Lluïsa: Em mataran, Maria Lluïsa, em mataran. La mataren. Dia cinc de gener, vetlla de la festivitat dels Reis, l'encarregada de la presó, cridà el seu nom des de la porta. Cridà quatre noms: Aurora Picornell, Catalina Flaquer i Antònia i Maria Pasqual i Flaquer. I afegí: Salgan, que las piden. Era entrada de fosca i, Aurora, va comprendre que havia arribat el moment tantes vegades pressentit. No va enutjar-se gaire. Em duen a matar Maria Lluïsa. Mira, m'en duc aquest cabdell de fil. Si demà seguesc amb vida, sigui on sigui, te'l faré arribar. Naturalment el cabdell no va arribar. Una presa va poder veure de biaix, pel petit espai de visibilitat que deixaven els llistons d'una finestra, com les quatre dones eren obligades a pujar a un cotxe. Ningú més, que vulgui contar-ho, les va poder veure amb vida. Diuen, asseguren, que les monges del Puig de Sant Miquel, feren befa de les quatre dones que se'n duien a matar. Un bombardeig de l'aviació republicana, havia causat la mort d'una nina asilada en el convent del Temple "¿Veis - diuen, diuen, diuen - Veis, monges - diuen-, aquestes dones són comunistes. Són roges. Són les culpables de la mort de la nina." I diuen, diuen, diuen, que les insultaren. Cas de ser cert, camí del cementiri de Porreres, Aurora degué morir amb el clixé de les monges, inesborrable en el cervell, acomiadant-la: Adéu Aurora, adéu, desitjoses que la seva mort pogués apaivagar la ràbia que els havia produït la mort de la nina. Potser és cert. Potser és mentida. La fantasia popular té una enorme facilitat per reproduir la passió de Crist, però si apunt aquesta incidència és perquè l'he poguda recollir de diferents llavis. El que sembla indiscutible, és que Aurora fou assassinada a Porreres. Amb les roges del Molinar. L'endemà, dia dels Reis, una dona de Porreres, sense gaire escrúpols, mostrava a una veïna una parell de pintetes de colors. Ahir degueren matar dones a La Creu. Havien mort dones. Un personatge tristíssim del feixisme ciutadà, hores més tard, entrava en un cafè d'Es Molinar i demanava beguda, feliç. En un moment determinat, es treia uns sostenidors de la butxaca. Mirau, mirau -deia- són els sostenidors d'Aurora.

Victòria I d'Anglaterra

Victòria I del Regne Unit (Londres 1819 - Palau d'Osborne a l'illa de Wight 1901). Reina del Regne Unit de la Gran Bretanya i d'Irlanda entre el 1837 i el 1901, i emperadriu de l'Índia entre el 1876 i el 1901. El seu regnat, que fou el més llarg de la història de les illes britàniques, marcà una època en la vida quotidiana de la població i de tot el llarg segle XIX britànic, el victorianisme.
Més enllà de valoracions polítiques o socials, el regnat de la reina Victòria I significà la gran expansió colonial britànica vers l'Àfrica i l'Àsia, la revolució industrial del país que malgrat que ja s'havia iniciat al segle XVIII fou en el segle XIX quan el procés es consolidà i s'expandí enormement. Dinàsticament, Victòria I fou l'últim monarca de la casa dels Hannover que regnà el país i que donà pas a la nova dinastia, també germànica, dels Saxònia-Coburg Gotha.

Malgrat certes tibantors amb Palmerston i Russell i algunes ingerències en la política exterior, en general fou respectuosa amb les tradicions parlamentàries britàniques, i la seva figura esdevingué el símbol d'una etapa brillant de la història britànica, anomenada 'era victoriana'', durant la qual l'imperi colonial britànic assolí l'esplendor màxima. Durant el seu llarg regnat (65 anys), la Gran Bretanya adoptà el lliurecanvisme (Peel), fou fundat el Labour Party (1900), fou duta a terme la segona reforma electoral (Disraeli, 1867) i, sobretot, tingué lloc la gran empenta colonial, amb l'increment de la colonització de Birmània, la creació del protectorat de l'Afganistan, l'acabament de la conquesta de l'Índia —de la qual Disraeli la féu proclamar emperadriu—, el gran impuls de la penetració colonial a l'Àfrica (Egipte, el Sudan, Nigèria, Rhodèsia, Àfrica del Sud, etc.), la concessió de l'estatut de domini al Canadà i, en general, l'assentament de les bases del Commonwealth. A Europa, en canvi, la Gran Bretanya tendí a evitar d'involucrar-se en els conflictes continentals ('l'aïllament esplèndid"). Continuà, però, i amb una virulència creixent, l'agitació irlandesa, amb relació a la qual la reina Victòria fou partidària de la submissió total dels irlandesos a la Gran Bretanya. En conjunt, la corona britànica assolí un gran prestigi, i el país visqué uns quants anys d'eufòria i de prosperitat econòmica i cultural. Per la política d'aliances matrimonials que portà amb el seu espòs fou anomenada "l'àvia d'Europa''. La succeí el seu fill Eduard VII.

Mary Wollstonecraft

Mary Wollstonecraft (27 d'abril de 1759 - 10 de setembre de 1797) fou una filòsofa i escriptora britànica. Durant la seva carrera escrigué novel·les, tractats, un relat de viatge i un llibre de literatura infantil. Wollstonecraft és coneguda per Vindicació dels drets de la dona, en la qual argumenta que les dones no són per naturalesa inferiors als homes, sinó que només pot semblar-ho pel fet que no han tingut accés a una educació adequada. Suggereix que dones i homes haurien de ser tractats com a éssers racionals i imagina un ordre social basat en la raó.
Tant per part del públic en general com de les feministes, la vida de Wollstonecraft ha estat objecte del mateix interès, si no major, que les seves obres, a causa de les eves relacions poc convencionals i sovint tumultuoses. Després de dels idil·lis amb Henry Fuseli i Gilbert Imlay Wollstonecraft es casà amb el també filòsof William Godwin, un els precursors del moviment anarquista; amb ell tingué una filla Mary Shelley autora de Frankenstein i esposa del conegut poeta reomàntic Percy Bysshe Shelley. Wollstonecraft morí a l'edat de trenta-vuit anys a causa de les complicacions derivades del naixement de la seva filla, deixant diverses obres inacabades.
Avui en dia, Wollstonecraft està considerada una de les precursores de la filosofia feminista. La seva precoç defensa de la igualtat i els seus atacs al feminisme convencional i a la degradació de la dona van ser l'avantsala de l'aparició del moviment feminista. Les seves idees filosòfiques i els seus conflictes personals han estat considerats com a influències importants en les posteriors obres feministes.

La Cadira Elèctrica

Cadira elèctrica, màquina utilitzada per a l'aplicació de la pena de mort. Utilitzada des del segle XIX i especialment durant el segle XX en els Estats Units d'Amèrica, encara que també es va usar durant un temps a les Filipines.

Mètode



El presoner condemnat era lligat a la cadira, amb un elèctrode al cap i un altre a la cama. Com a mínim s'aplicaven dues descàrregues elèctriques durant diversos minuts depenent de la persona. El voltatge inicial de més o menys 2 kV servia per a trencar la resistència inicial de la pell i causar inconsciència (o, almenys, això es pretenia). El voltatge es baixava per a reduir la quantitat de corrent que fluïa i per a evitar que el presoner es cremés. S'usava un flux de corrent de 8 A. El cos del condemnat arribava a temperatures de 59 °C i el flux del corrent elèctric causava danys severs als òrgans interns.



La cadira elèctrica va estar en el centre de la crítica a causa de diverses situacions en les quals les víctimes no van morir instantàniament. Aquestes van haver de ser sotmeses a múltiples xocs elèctrics, duent a una crida per a posar fi a aquesta pràctica, ja que moltes persones la veien com un càstig cruel i innecessari. Amb la voluntat de manejar aquestes inquietuds, el nou protocol d'electrocució de Nebraska estipula que s'ha de sotmetre al condemnat a una descàrrega de 2.450 V durant 15 s; després d'això i una espera de 15 min, un metge verifica si encara hi ha senyals de vida. Prèviament, s'administrava una descàrrega inicial de 2.450 V durant 8 s, seguida d'una pausa d'1 s després del qual s'administrava una descàrrega de 480 V durant 22 s. Després d'una pausa de 20 s, el cicle es repetia tres vegades més. Nebraska manté l'electrocució com el seu únic mètode d'execució degut principalment a la forta oposició que, contra la pena de mort, existeix en la legislació d'aquest estat. Els abolicionistes de la pena de mort en l'estat esperen assolir que l'electrocució sigui catalogada com un càstig cruel i innecessari, deixant a l'estat sense una via legal d'administrar la pena de mort mentre no es legalitzi el mètode de la injecció letal.

La Guillotina

Una guillotina és un instrument de tall consistent en una ganiveta que cau guiada per dos muntants verticals. Pot caure en vertical lliurement o ser accionada manualment en diversos sentits. En un pricipi el tall de la fulla era horitzontal però posteriorment s'obtà per un tall inclinat ja que tallava millor i més ràpid.
Està inspirat en un instrument ja utilitzat per a la pena capital a Escòcia durant el segle XIV. Va ser proposat l'any 1789 per Joseph-Ignace Guillotin (1738-1814) a l'Assemblea Nacional de França per a les execucions sense dolor. Del seu cognom ve el nom de guillotina.La va dissenyar el doctor Antoine Louis i la va construir l'alemany Tobias Schmidt, fabricant de pianos.
Adoptada com a mitjà de suplici únic l'any 1792, es va utilitzar, sobretot, a la Revolució Francesa, especialment durant el període que es coneix com a Regnat del Terror (1793-1794), del qual va ser un dels principals responsables Maximilien de Robespierre (1758-1794), executat també a la guillotina víctima de la seva pròpia intolerància. Sovint les execucions mitjançant la guillotina es convertien en escenificacions públiques amb finalitats disciplinàries.
Una de les figures històriques guillotinada va ser la reina Maria Antonieta, executada el 16 d'octubre de l'any 1793 davant de tots els ciutadans de París.
La guillotina va ser l'instrument utilitzat per aplicar la pena capital per delictes comuns a França fins a l'any 1981, quan aquesta va ser abolida. Els culpables de delictes militars o contra la seguretat de l'estat eren executats amb escamot d'afusellament. La darrera execució amb guillotina a França va ser al 1977, a la presó de Marsella.
També s'usa per a denominar a sistemes que usen un mecanisme similar com les finestres de guillotina, d'obertura vertical; una fulla per a tallar paper per pressió o el sistema de regulació del cabal d'aire a el motor utilitzat en competició i alternatiu a la vàlvula de papallona habitual en els de carrer.