Victòria I d'Anglaterra

Victòria I del Regne Unit (Londres 1819 - Palau d'Osborne a l'illa de Wight 1901). Reina del Regne Unit de la Gran Bretanya i d'Irlanda entre el 1837 i el 1901, i emperadriu de l'Índia entre el 1876 i el 1901. El seu regnat, que fou el més llarg de la història de les illes britàniques, marcà una època en la vida quotidiana de la població i de tot el llarg segle XIX britànic, el victorianisme.
Més enllà de valoracions polítiques o socials, el regnat de la reina Victòria I significà la gran expansió colonial britànica vers l'Àfrica i l'Àsia, la revolució industrial del país que malgrat que ja s'havia iniciat al segle XVIII fou en el segle XIX quan el procés es consolidà i s'expandí enormement. Dinàsticament, Victòria I fou l'últim monarca de la casa dels Hannover que regnà el país i que donà pas a la nova dinastia, també germànica, dels Saxònia-Coburg Gotha.

Malgrat certes tibantors amb Palmerston i Russell i algunes ingerències en la política exterior, en general fou respectuosa amb les tradicions parlamentàries britàniques, i la seva figura esdevingué el símbol d'una etapa brillant de la història britànica, anomenada 'era victoriana'', durant la qual l'imperi colonial britànic assolí l'esplendor màxima. Durant el seu llarg regnat (65 anys), la Gran Bretanya adoptà el lliurecanvisme (Peel), fou fundat el Labour Party (1900), fou duta a terme la segona reforma electoral (Disraeli, 1867) i, sobretot, tingué lloc la gran empenta colonial, amb l'increment de la colonització de Birmània, la creació del protectorat de l'Afganistan, l'acabament de la conquesta de l'Índia —de la qual Disraeli la féu proclamar emperadriu—, el gran impuls de la penetració colonial a l'Àfrica (Egipte, el Sudan, Nigèria, Rhodèsia, Àfrica del Sud, etc.), la concessió de l'estatut de domini al Canadà i, en general, l'assentament de les bases del Commonwealth. A Europa, en canvi, la Gran Bretanya tendí a evitar d'involucrar-se en els conflictes continentals ('l'aïllament esplèndid"). Continuà, però, i amb una virulència creixent, l'agitació irlandesa, amb relació a la qual la reina Victòria fou partidària de la submissió total dels irlandesos a la Gran Bretanya. En conjunt, la corona britànica assolí un gran prestigi, i el país visqué uns quants anys d'eufòria i de prosperitat econòmica i cultural. Per la política d'aliances matrimonials que portà amb el seu espòs fou anomenada "l'àvia d'Europa''. La succeí el seu fill Eduard VII.